Enviat per: Carol | 02/01/2012

Resum del meu 2011

He pensat que, ja que l’any passat vaig fer un resum del meu 2010, què coi! En faré un del 2011 i així, quan més endavant vulgui veure i recordar, tindré un eina més per enyorar-me.

Si no recordo malament vaig començar l’any feta un embolic! Preocupada per les notes i pels exàmens, els últims del curs ja que el segon semestre no m’havia matriculat de res. Vaig aprovar tot allò al que em vaig presentar i entremig vaig acollir a casa per uns dies tres lituans (Paul, Audrin i Justin). Va ser una molt bona experiència, tot plegat!! L¡any començava fort amb els castells, el segon any de cap de canalla i el cap de colla es trenca la cama per la Candela! Quina mala sort! Va tocar pencar…

La vida s’avorrí una mica les següents setmanes. No feia gaire cosa, buscava feina i possibilitats d’anar-me’n a Anglaterra d’alguna forma. No va sorgir!! Mentrestant la Merle, l’alemanya que va venir a casa uns fugaços tres dies em va fer passar uns grans moments i en guardo un molt bon record (i fotos!!) i també vaig ser víctima d’una estafa (que després he descobert que es repeteix sovint) per a au-pairs. Arran d’això vaig anar-me’n quatre dies a Londres amb la meva cosina en un rampell i vaig aconseguir llit a casa del Lance (Paine!). Tot i així anava amb les claus de… de… Bé, no recordo el seu nom. Un noi d’Egipte que vivia a Londres, el qual vaig acollir un dia (i vaig castelleritzar, per cert!!) em va deixar les claus de casa a seva a la ciutat anglesa perquè m’hi estigués aquells dies (mentre ell viatjava per Barcelona… increïble!!!). El cas és que anava previnguda. Després del meu primer vol interestatal (que no internacional!) vam dormir (la meva cosina i jo) a un petit hotel al més pur estil Harry Potter per acabar passant tres dies de díficil comunicació però de great experiències a Londres. De tornada, vaig acabar al càmping de Blanes, amb la família d’en Jordi! Per arrodonir la bogeria.

Ja arribava l’estiu i vaig apostar per inscriure’m a un curs de monitor de temps de lleure. Un mes i poc més van durar les classes i vaig passar aquells dies a Sant Adrià del Besós amb els meus tiets. El mes de juliol vaig compaginar el curs amb la nova feina de recepcionista a una seu de la UOC i estava molt contenta!! Tot rutllava! Aquell mes vaig compartir una setmana amb l’Enrico, un italià que va acompanyar-nos a les Santes de Mataró amb la Elizabeth (Àustria, de la qual encara guardo un caragol a la cuina) i un australià molt exòtic. L’agost vaig fer les pràctiques a una escola bressol amb nadons i nens que em van aportar molta experiència i en acabar el mes em truquen des de la ETT per la qual vaig treballar a la UOC per oferir-me una feina (no temporal!) a la Fundació Antoni Tàpies. Això coincidia amb l’inici de l’activitat castellera (que em feia moooolta maaaandra), les classes (que en tenia moltes ganes d’engegar A TOPE), i el gimnàs (al qual hi he faltat en comptades ocasions! =D). Moltes coses!!!!

A partir de l’estiu les classes rutllen la mar de bé, m’hi sento, l’energia flueix! Els assajos castellers rutllen, els resultats apareixen i l’esforç que semblava perdut pren forma! Estrenem molta canalla i tot plegat és positiu. Tot i que la feina a la fundació va començar amb mal peu (molta mala sort amb els horaris del bus…) la cosa es va arreglant. I el gimnàs em permet gaudir d’estonetes de jacuzzi fent el tauró. Més endavant, l’Azahara va decidir apuntar-se amb mi i des del novembre que acudim juntes! Tot plegat arriba la cirereta amb dos esdeveniments: quan l’Efren estrena el documental casteller (“165 Regent Street” recomenablíssim!!!) i quan (amb l’Efren!) carreguem la primera torre de set de la colla! Un moment d’extàsi total!

En resum, puc acabar dient que estic molt orgullosa dels meus resultats. Quan he començat a escriure recordava un any avorridet, sense gaires moviments. Un cop he acabat veig que l’he aprofitat prou bé, i estic molt contenta de remuntar amb els estudis. Vinga va, a tope pel 2012!! MÉS I MILLOR!!!

Anuncis
Enviat per: Carol | 02/01/2012

Resum del meu 2011

He pensat que, ja que l’any passat vaig fer un resum del meu 2010, què coi! En faré un del 2011 i així, quan més endavant vulgui veure i recordar, tindré un eina més per enyorar-me. 

 

Si no recordo malament vaig començar l’any feta un embolic! Preocupada per les notes i pels exàmens, els últims del curs ja que el segon semestre no m’havia matriculat de res. Vaig aprovar tot allò al que em vaig presentar i entremig vaig acollir a casa per uns dies tres lituans (Paul, Audrin i Justin). Va ser una molt bona experiència, tot plegat!! L¡any començava fort amb els castells, el segon any de cap de canalla i el cap de colla es trenca la cama per la Candela! Quina mala sort! Va tocar pencar…

 

La vida s’avorrí una mica les següents setmanes. No feia gaire cosa, buscava feina i possibilitats d’anar-me’n a Anglaterra d’alguna forma. No va sorgir!! Mentrestant la Merle, l’alemanya que va venir a casa uns fugaços tres dies em va fer passar uns grans moments i en guardo un molt bon record (i fotos!!) i també vaig ser víctima d’una estafa (que després he descobert que es repeteix sovint) per a au-pairs. Arran d’això vaig anar-me’n quatre dies a Londres amb la meva cosina en un rampell i vaig aconseguir llit a casa del Lance (Paine!). Tot i així anava amb les claus de… de… Bé, no recordo el seu nom. Un noi d’Egipte que vivia a Londres, el qual vaig acollir un dia (i vaig castelleritzar, per cert!!) em va deixar les claus de casa a seva a la ciutat anglesa perquè m’hi estigués aquells dies (mentre ell viatjava per Barcelona… increïble!!!). El cas és que anava previnguda. Després del meu primer vol interestatal (que no internacional!) vam dormir (la meva cosina i jo) a un petit hotel al més pur estil Harry Potter per acabar passant tres dies de díficil comunicació però de great experiències a Londres. De tornada, vaig acabar al càmping de Blanes, amb la família d’en Jordi! Per arrodonir la bogeria.

 

Ja arribava l’estiu i vaig apostar per inscriure’m a un curs de monitor de temps de lleure. Un mes i poc més van durar les classes i vaig passar aquells dies a Sant Adrià del Besós amb els meus tiets. El mes de juliol vaig compaginar el curs amb la nova feina de recepcionista a una seu de la UOC i estava molt contenta!! Tot rutllava! Aquell mes vaig compartir una setmana amb l’Enrico, un italià que va acompanyar-nos a les Santes de Mataró amb la Elizabeth (Àustria, de la qual encara guardo un caragol a la cuina) i un australià molt exòtic. L’agost vaig fer les pràctiques a una escola bressol amb nadons i nens que em van aportar molta experiència i en acabar el mes em truquen des de la ETT per la qual vaig treballar a la UOC per oferir-me una feina (no temporal!) a la Fundació Antoni Tàpies. Això coincidia amb l’inici de l’activitat castellera (que em feia moooolta maaaandra), les classes (que en tenia moltes ganes d’engegar A TOPE), i el gimnàs (al qual hi he faltat en comptades ocasions! =D). Moltes coses!!!! 

 

A partir de l’estiu les classes rutllen la mar de bé, m’hi sento, l’energia flueix! Els assajos castellers rutllen, els resultats apareixen i l’esforç que semblava perdut pren forma! Estrenem molta canalla i tot plegat és positiu. Tot i que la feina a la fundació va començar amb mal peu (molta mala sort amb els horaris del bus…) la cosa es va arreglant. I el gimnàs em permet gaudir d’estonetes de jacuzzi fent el tauró. Més endavant, l’Azahara va decidir apuntar-se amb mi i des del novembre que acudim juntes! Tot plegat arriba la cirereta amb dos esdeveniments: quan l’Efren estrena el documental casteller (“165 Regent Street” recomenablíssim!!!) i quan (amb l’Efren!) carreguem la primera torre de set de la colla! Un moment d’extàsi total! 

 

En resum, puc acabar dient que estic molt orgullosa dels meus resultats. Quan he començat a escriure recordava un any avorridet, sense gaires moviments. Un cop he acabat veig que l’he aprofitat prou bé, i estic molt contenta de remuntar amb els estudis. Vinga va, a tope pel 2012!! MÉS I MILLOR!!! 

Enviat per: Carol | 27/09/2011

Avui dia 27 de setembre

No penso tornar a pensar en tu.

No, no, no!

Enviat per: Carol | 27/07/2011

El que jo donaria per…

El que jo donaria per…

 

 

Poder pujar a castells.

Marxar un temps a viure a un altre país.

Viure a Barcelona.

Caure d’un castell.

Vosaltres… Per a què ho donaríeu tot?

Treure’m la carrera.

Tenir una bici que inrobable.

Que em quedi bé una maleïda faixa.

Aprimar-me tot el que he guanyat els últims dos anys.

Tenir una feina estable amb què em pogués compaginar els estudis.

Sentir-me amb mi mateixa.

Enviat per: Carol | 13/07/2011

Desvariejo (apunts interns II)

Hola! HOLA! 🙂
Ui, et veig contenta!! DONCS SÍ, CERTAMENT. I TU?
Doncs jo també, estic com tu, perquè sóc tu. AHHH.. SÍ. TENS RAÓ.
Vas solucionar aquells problemes interns teus? Et recordo feta un embolic… SÍ, ELS VAIG SOLUCIONAR. ESTIC MOLT MILLOR, TOTA JO.
Així doncs, vas treure tot aquell diu de pensaments? NO, PERÒ NO HO VAIG NECESSITAR. EL TEMPS CURA MOLTES COSES, I LA DISTÀNCIA LA RESTA. SENZILLAMENT TOT ALLÒ ES VA ESFUMAR.
I si no li vas posar solució, no tens por que torni? EN PART SÍ. PERÒ ARA JA SÉ QUÈ VAIG VIURE I COM. JO ESPERO QUE NO EM TORNI A PASSAR…
Podria tornar a passar, llavors? SÍ, ÉS CLAR. I PROBLABLEMENT TORNARIA L’EMBOLIC MENTAL, PERÒ ARA ESTIC BÉ, I PUC GAUDIR-NE. INTENTO NO AUTOGENERAR-ME PROBLEMES, COM VAIG FER L’ULTIM COP.
No estàs en contradicció amb tu mateixa? NO! VA SER TOT PLEGAT UN CÚMUL DE CIRCUMSTÀNCIES, DE REACCIONS, DE RELACIONS PERSONALS QUE NO VAN ANAR BÉ. CREC QUE ARA VEIG LES COSES DES DE LA DISTÀNCIA I PUC ENTENDRE QUÈ VA PASSAR.
No li vas posar solució als problemes… ALGUNS COPS LI HE TIRAT EN CARA A L’EFREN QUE INTENTA POSAR SOLUCIONS A TOT, I DE VEGADES NO HI HA SOLUCIONS POSSIBLES, SENZILLAMENT T’HAS D’ADAPTAR A LES SITUACIONS. CREC QUE M’HE ADAPTAT.
I no és covard? CREC QUE NO. ÉS SENZILLAMENT REALISTA I CONSEQÜENT.
Com que estic dins teu, sé quan li vas tirar en cara això a l’Efren. #ETFELICITOFILL
Què? RES, UN HASHTAG DE LA SEGONA HORA…
Ahh.. Val. Com deia, ara fa temps que no li dius, no? SÍ. QUAN LI DEIA LLAVORS HO FEIA PERQUÈ SABIA QUE NO HI HAVIA SOLUCIONS POSSIBLES A AQUELLES CIRCUMSTÀNCIES, PERÒ AMB EL TEMPS HE DESCOBERT QUE SÍ QUE N’HI HAVIEN. PEL MEU PARER, VAM ESCOLLIR UNA DE LES MILLORS.
Parlem del mateix, no? ESPERO QUE SÍ. D’AQUELLA SITUACIÓ QUE VAIG VIURE DURANT UN TEMPS… QUE EM VA AFECTAR TANT… ?
Sí, sí, parlàvem del mateix. M’estranya que siguis capaç de treure el tema amb aquesta facilitat. I A MI. 🙂
T’agrada parlar del tema? HOME, AGRADAR AGRADAR NO! PERÒ NO M’AFECTA! PUC FER-HO!
Què ha canviat dins teu? CERTAMENT, NO HO SÉ. VAIG CONÈIXER UNA PERSONA QUE EM VA DIR LES COSES QUE NECESSITAVA SENTIR.
I en 5 anys vols dir que ningú te les havia dit abans? NO EXACTAMENT LES MATEIXES, NI AMB AQUEST GRAU D’INFLUÈNCIA, SUPOSO.
L’Efren tampoc? EL QUE MENYS! AI SI ELL M’HO HAGUÉS DIT EN EL SEU DIA!
Per què creus que no ho va fer? PERQUÈ ÉS MASSA SINCER I PERQUÈ SUPOSO QUE NO VOL PARLAR D’AQUESTES COSES. COMPARAR, SAPS?
I necessitaves que et comparès? BÉ, TENIA UN SENTIMENT D’INFERIORITAT CLAR, IMPOTÈNCIA INFINITA COM EM VAN COMENTAR… SUPOSO QUE NECESSITAVA QUEDAR GUANYADORA EN ALGUNA COMPARACIÓ IMPORTANT PER A MI, I LA D’ELL ERA POTSER LA MÉS IMPORTANT.
Home, però si les comparacions són odioses… CERT, PERÒ EL NOSTRE CERVELL FUNCIONA A BASE DE COMPARACIONS.
Llavors, tu què li recrimines? RES!
Res… res? RES…! ENTENC QUE EL QUE NECESSITAVA SENTIR ERA TAN INFANTIL I D’UNA PASSIÓ TAN BAIXA QUE ALGÚ COM ELL NO HO ENTENGUÈS. A MÉS, PERQUÈ NO, DESTIL·LAVA CERTA CRUELTAT GRATUÏTA QUE ENTENC QUE NO ÉS EL MILLOR MÈTODE PER A SUPERAR TRAUMES.
Crueltat gratuïta? M’estàs espantant! JEJE, NO T’ESPANTIS. SENZILLAMENT, AMB LA IMPOTÈNCIA QUE SENTIA NECESSITAVA SABER QUE LA MEVA VIDA ERA MILLOR. DESPRÉS QUE INTENTÉS AMARGAR-LA, PODER DIR: HE TRIOMFAT.
Qüestió, que vas sentir el que volies? SÍ. EM VAIG SENTIR CRUEL I DOLENTA PER UNA ESTONA PER CONÈIXER CERTES COSES, I A MÉS ALEGRAR-ME’N D’AQUESTES. PERÒ EM VA ANAR BÉ.
Ah sí? En què? DONCS EM SENTO BÉ! CREC FINS I TOT QUE ALGUN DIA PODRÉ TREURE-LI IMPORTÀNCIA AL MEU PASSAT.
Wow, això semblava impossible feia uns mesos? MESOS? SETMANES!
Me n’alegro doncs. I JO 😀
Ja m’explicaràs si realment tot això és així de fàcil, i ho portes millor. DONCS SÍ, JA T’EXPLICARÉ. .
Adéu noieta. ADÉU… TU

Enviat per: Carol | 12/07/2011

Els Pets – Bona nit

Cançó imprescindible en qualsevol moment de la nostra vida. No és una cançó que signfiqui res especialment trascendent per a mi, però la seva tendresa sempre reconforta.

El temps passa, però la música queda.

Els Pets – Bona nit

Vine aquí,
sé que estàs cansada, els ulls se’t fan petits,
deixa’m abraçar-te
tendrament i calla

que és molt tard i arriba l’hora de dormir.
Posa el cap
a la meva falda i deix la meva mà
espolsar els fantasmes
que t’amoïnen i t’espanten,
tanca els ulls que jo et vigilo des d’aquí.
Dorm tranquil·la i digue’m bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,
saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d’orella bona nit.
Pel balcó la lluna t’esguarda i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d’alba
quan de sobte t’acaroni la claror.
Dorm tranquil·la i digue’m bona nit,
deix que et porti en braços fins el llit,
jeu ben a la vora,
saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d’orella bona nit.

Enviat per: Carol | 03/06/2011

Cançons que recordo, la meva infància

Sí, una infància estranya si escoltava això. Però estava al recull de cançons per colònies que repartien al meu cole, el Sant Gabriel (mai vaig saber si era Gabriel o Grabiel), i jo, irremeiablement la cantava.

“Y cada tarde al volver su esposo, cansado del trabajo la mira de rehojo. No dice nada porque lo sabe todo, sabe que es feliz así de cualquier modo. Porque él es quien le escribe versos, él su amante su amor secreto. Ella que no sabe nada, mira a su marido y luego calla.

Dime quien escribía versos, dime quien era. Quién le mandaba flores por primavera? Quien cada 9 de noviembre, como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas. ”

Enviat per: Carol | 23/03/2011

Estafes a distància

Ahir vaig acabar el dia molt trista.

El dissabte a la tarda vaig rebre el missatge al Facebook d’un tal WENWORTH JAMES. Em demanava per fer d’au pair a Londres, res fora del normal ja que aquest últim mes he rebut moltes ofertes via Facebook gràcies a una pàgina web. El cas és que em demanava que fos l’au pair de la seva família, dels seus dos fills de 6 i 2 anys. Ens vam intercanviar diversos mails al seu correu wentworth.james56@yahoo.com i vam acordar que podíem començar al mes d’abril.

El cas és que durant tota la conversa ell va insistir molt amb què tramités bé el visat. Em va repetir que era molt important que ho fes bé perquè no tingués problemes com la seva anterior au pair de Croàcia. Jo pensava que exagerava, dins de la UE no creia que hi hagués cap problema, tot i que no li vaig dir. En qualsevol cas, estava tranquil·la i no em preocupava, ja que tenia pensat anar al consolat d’Anglaterra a Barcelona perquè m’informessin de si necessitava demanar algun permís de treball.

Quan ell em va dir que s’encarregava de tramitar-ho, em va semblar estrany perquè no creia que això es pogués fer des d’allà. El més coherent seria que ho hagués de fer jo des d’aquí… Però bé, que fes el que el volgués. Havia de contactar amb una tal Mrs. Gail Cynthia que treballava en una agència que tramitava aquest tipus de coses. A l’adreça de visa.ukembassy@europe.com em respon aquesta dona comentant-me que ja han iniciat els tràmits (amb quines dades meves?!?!?!?!?!) i que el meu contractant (el tal Wenworth James) ja havia pagat les despeses de tramitació i alguns impostos. Llavors, per acabar de tramitar el permís de treball només calia que oferís un dipòsit de 300pounds (un 341,64€) i els pagués mitjançant Western Union a l’adreça:

“Receivers Name: Mr Morgan  Jerry

Receivers Address: Lunar House,

40 Wellesley Road, Croydon,

Surrey CR9 2BY

Send Amount: £300.00 GBP”.

Poso totes aquestes dades per si algú rep alguna cosa “semblant” des d’alguna adreça “semblant” i, SOBRETOT, per si li demanen que faci un ingrés a aquesta última adreça, perquè tot és una estafa.

I és quan et demanen que paguis per treballar, molt probablement has de sospitar. Evidentment, ja m’olorava raro tot plegat, però aquest últim mail de la Gail Cynthia m’ha fet assegurar-me que tot plegat era una estafa. Vaig buscar l’adreça d’enviament dels diners a google i… endevineu! Em trobo una pàgina d’explicació d’estafes.

I ja està. Quasi em timen, i em sento tant… tant… Ingènua! Tonta! Què hi farem! Com a mínim no he perdut calers amb l’operació…

Enviat per: Carol | 02/03/2011

Cuanta razón…

No ens mereixíem un final així.

 

Enviat per: Carol | 09/02/2011

Insomni

Són les tres de la matinada. Després de descarregar-me el capítol d'”Infidels” que he vist fa tan sols unes hores a la tele, me n’adono que potser estic un pèl enganxada. Però hi ha situacions memorables que repetides en la intimitat tenen molt de suc. De fet és una sèrie normaleta per a dones amb girs i embolics amorosos i passionals, però a mi em toca la fibra què voleu que us digui…

Però són les tres de la matinada i no tinc son. Ja em perdonareu si faig faltes de mecanografia o em deixo accents però des del llit amb el teclat del mòbil és fàcil cometre errades.

Aquí estirada al llit és quan no tens més remei que trobar-te amb tu mateixa. No pots ocupar el pensament amb coses banals i no hi ha res a fer. T’ataca frontalment. Jo intento evadir-lo imaginant vides paral•leles, històries que tan de bo em succeissin i fantasies variades. Però quan te n’adones que només són això, fantasies, i que la teva vida és una altra, et queda certa sensació de decepció.

Pel que veig al meu entorn, has d’evitar pensar en el que no tens per evitar angoixar-te pel que tens. Com a mínim em van dir una cosa molt semblant fa poc i vaig pensar-hi durant uns dies… Vaig veure que la opció que molta gent fa servir per ser feliç és mirar-se al mirall i els costats, però que eviten fer mitja volta i mirar per la finestra què fan els veïns i els peatons. Suposo que en certa manera en algun punt de la nostra vida ens haurem de conformar, però això em xoca bastant amb la idea de recerca permanent de felicitat.

En qualsevol cas, jo hauria d’intentar dormir, perquè aquestes indagacions segurament no em portaran a cap conclusió certera. Per sort, la meva ment pot experimentar la sensació de llibertat extrema de viure com, on i amb qui vulgui en els moments en què se’ns permet.

Molt bona nit, i feu bondage!

PD: Aquest serà el meu primer post publicat des del mòbil. A veure com surt…

Older Posts »

Categories