Enviat per: Carol | 26/01/2011

Control davant l’ordinador

Avui, fent repàs de les güeps que m’agraden, he trobat a amamavas.com un vídeo que m’ha fet molta gràcia. I és que, per molt que ho dissimulem, ens costa molt no posar-nos com el nino del vídeo quan veiem segons què.

Enviat per: Carol | 03/01/2011

Lax’n Busto – Clau de no

“Clau de no”, del disc “Sí”! Amb què us quedeu?

Em fa somriure sempre aquesta cançó, m’agrada molt. Aquesta, juntament amb “Si te’n vas” són les ideals per cridar esbojarradament dins del cotxe mentre vas per l’A-2 a les tantes de la matinada.

Aquest és el meu primer post del 2011. Volia fer o dir alguna cosa especial, però no em ve gens de gust ara mateix. Així que deixarem el simbolisme i li traurem importància a les coses que la nostra cultura diu que ens han d’importar i publicaré aquest post com qualsevol altre, com si el dia 1 de gener fos igual que el 31 de desembre.

Tu em dius que ets a dalt,
jo et dic que ets a baix,
depèn d’on t’ho has mirat.
Per tu el cel és gris
però jo sóc feliç,
tots dos no sóm iguals.

Si demano carn, tu demanes peix,
el greix no et fa aprimar.
Quan jo m’arrossego dius que t’avorreixo,
doncs cadascú és com és, i tot pot ser al revés…
No existeix la veritat depèn del teu estat.

Ara et parlo en clau de no,
no t’estimo ni crec en un món millor,
no hi ha res pitjor que el sexe,
verge encara sóc, quan parlo en clau de no…

Tens tot el que tu sents,
doncs la veritat resulta al sumar totes les mentides.
Tens tot el que tu sents,
doncs ja t’ho vaig dir que et parlo en clau de no…
que et parlo en clau de no.

Ara et parlo en sí,
doncs penso que ahir vas fer-te un embolic amb el que et dic.
Tan sols vull jugar que et puc demostrar que tot és relatiu.
L’herba és pecat i el vi consagrat, qui m´ho sap explicar.
Si no ets esportiu, catòlic i de CiU, tu no ets bon català,
i a mi tant se me’n fa.

No existeix la veritat,
és un pecat mortal.
Ara et torno a parlar en no,
no t’estimo ni crec en un món millor,
no hi ha res pitjor que el sexe, verge encara sóc.
Jo, sóc etern, sóc el millor,
perquè sóc el rei d’una llarga evolució,
i la resta del planeta que espabili tot sol,
quan parlo en clau de no…

Tens tot el que tu sents,
doncs la veritat resulta al sumar totes les mentides.
Tens tot el que tu sents,
doncs ja t´ho vaig dir que et parlo en clau de no…

Enviat per: Carol | 31/12/2010

FELIÇ ANY NOU!

AVUI ESTEM A 31 DE DESEMBRE DEL 2010!

Wow! Això ja s’acaba! Aquesta setmana s’han acabat algunes coses importants a la meva vida, i una d’elles és l’any 2010!! Déu ni do, quantes coses he fet aquest any!

Vaig començar l’any conduint, de camí a Esparreguera des de la Mobba (Badalona) de la festa de cap d’any! Com a castellera vaig entrar a l’equip de canalla dels Castellers de Badalona, després d’un any allunyada de la colla per motius geogràfico-sentimentals. Poc després vaig aconseguir una feina a la UOC, la següent feina que aconseguia després de Gas Natural. Després d’estar-m’hi 2 mesos (3?) i aprovar els exàmens que tenia el mes de febrer, vaig descansar un mes i vaig posar-me de nou les piles amb Europa Press en condició de becària. Els estudis, com sempre en segon pla, em van anar fatal! Tot això havia de combinar-m’ho amb les classes bisetmanals que feia a la Fundació Ateneu Sant Roc a Badalona de repàs de català oral. Quina experiència tan engrescadora! Ah! I la feina de lamalla.cat, que tampoc oferia treva. El mes de març ja va començar a activar-se i la feina forta… i la feina forta venia a l’estiu.

Després de treballar 3 mesos a Europa Press vaig deixar-ho i les classes de català es van acabar. Se m’havien passat els mesos sense quasi ni adonar-me, els primers 6 mesos del 2010 me’ls havia passat treballant, portant la casa com bonament podia (amb resultats nefastos), estudiant (o fent-ho veure… de fet ni tan sols em molestava a fer-ho veure) i portant la canalla de la colla. Sentimentalment, aquests mesos van ser durs perquè recollia les conseqüències d’una mala rutina, uns mals costums, i una intervenció mèdica que va afectar-me fortament l’autoestima i encara ho faran un temps més.

L’estiu va ser apàtic, sense gaires activitats. Vaig estar un mes amb els pares, anant al metge, esforçant-me per millorar la meva rutina (els anteriors mesos havien servit per descobrir-me com d’inútil puc arribar a ser si intento sobreviure per mi mateixa). Vaig ser plenament feliç per un parell de dies. Jugàvem a futbol amb els de la colla, fèiem petites sortides, anàvem a assajos i actuacions del món casteller sense descans, escrivíem, fèiem fotos, corregia, publicàvem, etc. Vam poder fer una sortida al Pedraforca (que jo pensava que era Núria…) durant una setmana amb en Crepi, la Xantal i l’Ivan. Tot i no pujar la muntanya, vam fer excursions que recordo tendrament, i la natura sempre és una companya agraïda i alegre.

La tornada a la feina me la vaig prendre seriosament. Em plantejava un semestre CENTRADA en els estudis, vivint a Barcelona, llunys d’Esparreguera que m’angoixava i m’oprimia. Amb un pares que cuiden de la teva dieta i el teu benestar, segur que milloraria la meva autoestima. Vaig començar fort el curs, prenent-m’ho més seriosament que altres anys, a tope. Castells, uni, lamalla, casa, Esparreguera esporàdicament… Tot semblava més tranquil. Però, quina sorpresa la meva quan a meitat de curs van agafar-me per una increïble feina al Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. Vaig tenir els dubtes de si posar-me a treballar l’únic any que havia volgut dedicar només a estudiar. Finalment, els diners van poder amb mi i vaig haver d’acceptar-la (a banda de voler viure una experiència tan bona!). Tenia molta por de començar, perquè veia que tot allò m’aniria massa gros. I efectivament, m’hi va anar. Han estat tres mesos treballant allà, combinant-m’ho amb una universitat que he intentat no deixar de banda i que crec que estic portant prou dignament (o més dignament que altres anys). Aquesta feina ha capgirat bona part de la meva vida, però ara que ja s’ha acabat la meva vida torna al seu curs normal. I no s’atura!

El 2010 ha estat un any que, en un primer tram, qualificaria de SUSPÈS. Com a persona vaig perdre moltes coses i vaig empitjorar. En un segon tram aprovaria justet. I en un tram final… Està pendent de qualificar, perquè ha significat massa canvis i ara encara és massa d’hora per valorar si són positius o negatius.

I el 2011 es presenta… Amb poca festa de cap d’any, per començar. El dia 10 i propers he de presentar diferents treballs que no vull deixar, el dia 14 tinc entrades (regal dels meus excompanys de feina) per anar a veure Impro-fighter. I tinc alguns plans més enllà, però el gros, gros gros espero que vingui el mes de març, quan, si tot va bé, aniré uns dies-setmanes-temporada a Anglaterra.

Ja veurem què ens depara el 2011. Espero que millors resultats (encara!) que el 2010, més felicitat i, si calen, més respostes.

Enviat per: Carol | 26/12/2010

Anoche – Lagarto Amarillo

M’encanta aquesta cançó. De fet, m’encanta Lagarto Amarillo.

Anoche me acosté imaginando
cómo podría ser hacer un cambio:

cambiar la realidad, bien conocida,
y en vez de caminar
salir volando.

despertar a la neblina
que duerme por las calles
de tu barrio
y verte amanecer a la deriva
frotándote los ojos con la mano
(y tú a mí no me ves,
yo estoy arriba
metido entre las vigas del tejado).

Y es que hoy soy el pajarito
que vive en el sobrao de tu pisito,
que tiembla acojonao
cuando se asoma
para verte desde su agujerito.

Anoche me acosté casi de día
poniéndole la rima
a un pareado,
dos frases contando las maravillas
que siento cuando duermes
a mi lado

(dos frases que vayan
las dos seguidas
y juntas como vigas
de un tejado).

Y es que hoy soy el pajarito
que vive en el sobrao de tu pisito…

Y espero de esta noche todavía
que no me encuentre
el gato del tejado,

que aguante hasta que
vuelva a ser de día
y que nunca me separe
de tu lado…

que nunca me separe de tu lado…

Y es que hoy soy el pajarito
que vive en el sobrao de tu pisito…

Enviat per: Carol | 23/12/2010

Tron Legacy i Salidos de Cuentas

Avui va de cinema la cosa. I de cinema dolent.

Primer de tot, dimarts ens apropem al nostre cinema quotidià, el Cinesa de Diagonal Mar (ara m’ha vingut al cap com, dient això en un post, vaig conèixer en Jansy!). Com deia, ens vam plantar davant la cartellera i no vam veure RES que ens interessés. Vam decidir veure “Salidos de cuentas“, perquè “Resacón en Las Vegas” va ser prou divertida i necessitàvem desconnectar i no pensar gaire.

Una cosa bona de no esperar res d’una pel·lícula és que molt probablement serà millor del que et penses. O això em va passar amb pel·lícules com Zombieland, Harry Potter, etc. En aquest cas NO. És una pel·lícula dolenta, sense moments d’humor agut ni situacions còmiques. Moments forçats, fora de tota lògica, lenta, absurda, volgudament fastigosa en alguns moments i amb un humor americà que em repugna (a l’estil American Dad).

Puntuació: 3

Positiu: M’agrada molt l’actor Robert Downey Jr., trobo que actua bé i té un aspecte físic molt peculiar. A més la parella que fa amb l’encasillat actor Zach Galifianakis (ni tan sols el seu nom em provoca simpatia) té molt de contrast i crec que combinen prou bé.

Negatiu: Que un actor que m’agrada faci pel·lícules tan dolentes. Sempre ens quedarà Leonardo Di Caprio que SÍ té criteri a l’hora d’escollir els seus projectes.

Però la cosa no s’acaba aquí. Sovint no pots decidir tu què vas a veure al cinema, i sovint has de fer esforços pels altres. En aquest cas, algú de nosaltres volia veure “Tron legacy” i tots vam acceptar. Jo ja em veia venir com seria la pel·lícula, però ni tan sols em vaig voler informar abans per mantenir viva l’esperança que em sorprengués. Ja avanço que no va ser així.

No em va sorprendre, va ser el que jo preveia que seria. Una pel·lícula amb efectes especials (no m’esperava que fessin tan mal ús del 3D, tot s’ha de dir). Té un argument, pel meu gust, molt interessant, potser tòpic, però enfocat d’una manera que pot donar molt de joc i d’història a la pel·lícula. Malauradament, pel meu gust, li donen un tracte tan superficial que aquest argument perd tot el seu pes enfront a la lluita permanent i els efectes gràfics (alguns d’ells molt ben aconseguits).

Què m’esperava, doncs, d’aquesta pel·lícula? Que fos el que ha resultat ser, una pel·li de dissabte nit al sofà de casa amb crispetes acabades de sortir del microones fàcil de seguir i entretinguda, però sense el rerefons argumental que podria haver tingut. Pel meu gust, buida de contingut i de conclusió.

Puntuació: 6

Positiu: M’encanta com treballa l’antiga doctora de House, l’actriu Olivia Wilde. Treuen profit del seu físic sense caure en en el recurs fàcil de mostrar-la el seu cos. És molt expressiva.Ah! I les Ducati que hi apareixen.

Negatiu: Superficial i un 3D desaprofitat. Una llàstima perquè el joc de llums i colors haurien donat un efecte impactant.

Enviat per: Carol | 22/12/2010

IRA

Ara mateix estic fins la puta polla de tot el que m’envolta. De tot i de tothom. Enviaria a pastar fang a qualsevol que se’m possés al davant, els que em veuen que se’m cau tot d’entre les mans i no m’ajuden. Els que se’n riuen de la meva puta bota trencada i el meu mitjó groc amb dibuixos. ENVIARIA a la merda TOT. Els que no només mai m’ajuden en res sinó que només agreugen els meus putus problemes i mai aconsegueixen recolzar-me en res, els que em fan anar de bòlit fent les seves putes coses quan jo TINC ALTRES COSES A FER que la vida no és fàcil per ningú collons!

HE D’ESTUDIAR i suspendre tot allò que faig, ok?! I per això també es necessita temps, q suspendre sense gastar temps no t’omple! I no només no M’APORTES TEMPS sinó que me’l treus! No ets realista, no aportes coses útils, ni solucions pràctiques i reals, no ajudes, no soluciones ni ets pragmàtic! Emboliques tot i al final pringuem tots i jo la primera per gilipolles i imbècil. El meu putu temps que no només el malgasto fent coses que no em pertoquen i que quan en tinc per a mi no sóc capaç de fer-ne un bon ús perquè ES PERD LA CAPACITAT quan la gent COM TU t’absorbeix tant. ESTIC FINS ALS COLLONS DE TOT I DE TOTHOM, i estic farta fartíssima de tot.

I SEMBLA QUE TOT ÉS DIFÍCIL QUAN LA PUTA SOLUCIÓ LA TENS DAVANT DELS NASSOS PERÒ NO HI HA COLLONS DE FER-HO!!!

Enviat per: Carol | 20/12/2010

Tu mateix/a

Potser mai ens arribem a conèixer del tot a nosaltres mateixos. Potser mai, o potser sí que ens coneixem, però no ens agrada i ens escudem en la ignorància per no haver de veure el que sabem que trobarem.

Jo sóc com sóc, i molt sovint no m’agrada. Podem escollir no mirar-nos i tapar-nos els ulls. He d’admetre que algun cop ho he fet, i no em fa sentir millor.

Jo sóc com sóc. I crec que és difícil controlar els pensaments. Avui, i potser demà no és així, sé el que vull i pel que lluitaria. Avui vull ser feliç per mi, i per la resta.

Som com som, i sovint moltes coses no les podem canviar. Els instints, els pensaments, el pessimisme o l’optimisme. Els somnis, les fantasies, la imaginació, el desig i l’amor. Apareixen dins el nostre cap i cor, de vegades sense haver-los convidat, de vegades amb les portes obertes de bat a bat. Però lluitem per ser fidels a nosaltres mateixos, no perdre l’essència del que som per no veure’ns en una situació aliena. Assumir les conseqüències de ser qui som.

La sèrie d’Infidels té una explicació de l’argument molt vàlida:

“I no és un objectiu assequible quan, per ser fidel a una mateixa, moltes vegades has de deixar de ser-ho a moltes altres coses, més enllà del que la societat sancioni i els altres critiquin.”

Això és cert. És prou difícil ser fidel a un mateix, no enganyar-se, dir-se la veritat, com perquè a sobre sigui la societat, l’entorn qui et digui què t’has de dir i què no. I, sembla que no, però té molt de pes en nosaltres mateixos.

Però jo lluito per ser fidel. Per no enganyar-me, i sempre mostrar el que desitjo i el meu cor vol transmetre. Intento ser com sóc, difícil quan cada dia descobreixes part de tu mateix (que, potser algunes no voldries, però hi són). Però, si més no, ho intento. Sense fer-me mal, ni a mi ni a la resta.

No és fàcil ser fidel, i a la vegada ser feliç amb l’entorn. De vegades són coses incompatibles. Però vull quedar-me amb la sensació que totes les decisions preses em defineixen, i que jo mateixa puc crear els meus traçats. No vull llevar-me un dia i descobrir que no sóc qui jo sempre he volgut ser. No vull mirar-me al mirall i veure que no era aquesta la cara que jo havia dissenyat. Ni sortir al balcó i veure que el paisatge no és el que havia imaginat.

Hem de ser com som. Per les coses bones i les dolentes. I si deixem de ser fidels a nosaltres mateixos, quin sentit té ser fidel a res més?

Enviat per: Carol | 16/12/2010

Joaquín Sabina – Nos sobran los motivos

No puc estar més d’acord, avui, amb l’Efren. No puc estar més en desacord amb altres, avui.

Sí, és un gran poeta amb massa defectes. Què difícil és valorar el talent d’algú contemporani. Espero que el temps posi a tothom en el seu lloc, i per tant, el temps posarà aquest artista on li toqui estar.

Simplement crec que és de justícia afirmar que NOS SOBRAN LOS MOTIVOS per considerar-lo un POETA.

Este ádios no maquilla un hasta luego,
este nunca no esconde un ojalá,
esta ceniza no juega con fuego, este ciego no mira para atrás;
este notario firma lo que escribo, esta letra no la protestaré;
ahorrate el ‘acuse’ del recibo, estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre
no le voy a permitirle que taladre
a un corazón podrido de latir,
este pez ya no muere por tu boca,
este loco se va con otra loca,
estos ojos no lloran más por tí.

Esta sala de espera sin esperanza,
Estas pilas de un timbre que se secó,
Este helado de fresa de la venganza,
Esta empresa de mudanza,
Con los muebles del amor.

Esta campana muda en el campanario,
Esta mitad partida por la mitad,
Estos besos de Judas, este calvario,
Este look de presidiario,
Esta cura de humildad.

Este cambio de acera de tus caderas,
Estas ganas de nada menos de ti
Este arrabal sin grillos en primavera,
Ni espaldas con cremalleras,
Ni anillos de presumir.

Esta casita de muñecas de alterne,
Este racimo de pétalos de sal,
Este huracán sin ojos que lo gobierne,
Este jueves, este viernes,
Y el miércoles que vendrá.

No abuses de mi inspiración,
No acuses a mi corazón
Tan maltrecho y ajado
Que está cerrado por derribo.
Por las arrugas de mi voz
Se filtra la desolación
De saber que estos son
Los últimos versos que te escribo,
Para decir “condios” a los dos
Nos sobran los motivos.

Este museo de arcángeles disecados
Este perro andaluz sin domesticar
Este trono de príncipe destronado
Esta espina de pescado
Esta ruina de Don Juan.

Esta lágrima de hombre de las cavernas,
Esta horma del zapato de Barba Azúl,
Qué poco rato dura la vida eterna
Por el túnel de tus piernas,
Entre Córdoba y Maipú.

Esta guitarra cínica y dolorida
Con su terco knock knocking´on heaven´s door,
Estos labios que saben a despedida
A vinagre en las heridas
A pañuelo de estación

Este ladrón aparcado en tu toga
La rueca de Penélope en Luna Park
Estos celos que sueñan que te desnudan
Esta caracola viuda
Sin la pianola del mar

No abuses de mi inspiración,
No acuses a mi corazón
Tan maltrecho y ajado
Que está cerrado por derribo.
Por las arrugas de mi voz
Se filtra la desolación
De saber que estos son
Los últimos versos que te escribo,
Para decir “condios” a los dos
Nos sobran los motivos.

Enviat per: Carol | 14/12/2010

Petits retalls de mi

Avui tenia ganes de pensar en com era, en com sóc, i en com seré.

Tot i que hi hagi parts de mi, del meu món, que em facin baixar la vista avergonyida i trista, miro al meu voltant i, a no ser que visqui molt enganyada, veig que he aconseguit el que volia. Potser no tinc la vida que somniava. Potser encara podria millorar i demanar més. Potser podria ser encara més feliç, amb més persones al meu voltant, amb més de tot. Però, tot i els fracassos que pateixo dia rere dia, avui em sento triomfant perquè veig que he aconseguit deixar enrere una infelicitat suprema que em governava.

Així em trobava el dia 1 de gener de 2008.

“Ara per ara cap objectiu complert… I sembla q tot se m’enfonsa… I ploro… No puc parar, pq no aguanto més, res més… Vull plegar ja avui.

Si us plau… ajuda…

02/01/2008

“Avui no estic gens bé. Necessito ajuda, perquè el cap em roda sense saber ben bé què fer.

Res no és com pensava. I jo no sóc més que una tonta enganyada i innocent.”

03/01/2008

“Suposo q tot comença a millorar. Suposo. Espero. Al cap i a la fi… és amor. Incomprensible, i dolorós.”

Els recordo com els pitjors dies de la meva vida. Uns dies després, el 6 de gener, publicava un senzill: “Gràcies”. Així com les imatges dels primers dies del mes en vénen al cap amb una nitidesa, una claredat, un dolor punyent com si el tornés a rebre, aquesta imatge la veig borrosa. Crec que sé a què a què donava les gràcies, i ara penso: PER QUÈ? No era digne d’agrair res. He d’admetre que estic on estic perquè en el seu moment vaig ser imbècil? gilipolles? idiota? tonta? masoca? cega. Però ara veig clar que aquell dia RES ES MEREIXIA EL MEU AGRAÏMENT.

De fet, JO em mereixia una disculpa COM UNA CATEDRAL, una disculpa que va trigar a arribar (si és que encara ha arribat). RES es mereixia la meva comprensió, la meva paciència, el meu somriure. Allò només tenia un clar destí avocat a la desgràcia. Em fa ràbia veure’m tan ingènua. Veure que vaig suportar el que cap persona a qui estimes hauria de suportar. Que l’humiliació, la vergonya, la por, la impotència, van ser màximes. I ho vaig afrontar sola, ignorant la meva patètica situació. Sense rebre disculpes per tot el que m’estava passant. O m’estimes, o em vols mal. Però no m’estimis mentre enfonses el punyal.

I per què escric i dic tot això? Doncs perquè necessito parlar-ho amb algú. Tinc encara quelcom que bull que resorgeix i no sé si mai s’apagarà. Perquè crec que em mereixo una disculpa ENORME que no ha arribat mai de la forma que crec que dignament hauria de fer-ho. Perquè necessito netejar el record, el pensament, sabent que el meu dolor es comprèn i s’entèn.

És una ferida que molts cops m’he preguntat si es tancarà. I encara avui mentre regiro merda d’entre els meus records em pregunto si mai seré(/às?) capaç de tancar-la.

Però, tot i així, ARA estic triomfant. Perquè tenia una relació de merda problemes greus amb el meu entorn que he solucionat (però no curat). ARA tot és com jo volia que fos aquell dia 1 de gener. 3 anys després d’aquella matinada he fet encaixar quasi totes les peces.

Enviat per: Carol | 13/12/2010

Gossos – No tinguis por

Perquè, si busques un amic, vull que t’enrecordis de mi.

I sinó, també.

Uuuhh no tinguis por,
Tuuuu pots canviar-ho tot!

Recordo de vegades com érem tu i jo,
gairebé no puc creure com ha canviat tot!
Penso que potser sóc jo…

Potser ara estàs cansada, potser no saps què fer
Ara la sort s’amaga, jo te la trobaré…
Deixa que ho faci per tu

Uuuhh no tinguis por,
Tuuuu pots canviar-ho tot!
Però de moment acosta’t i fes-me un petó

Si la gent t’atabala, si busques un amic.
No veus les coses clares, enrecorda’t de mi.
Jo penso en tu, tu pensa en mi.
Jo penso en tu, tu pensa en mi.

Jo sé que tu ets molt dolça…
els mosquits m’ho van dir.
Jo sé que tu ets molt dolça…
jo sé com ets per dins.

No crec que tu hagis canviat

Uuuhh, no tinguis por.
Tuuuu pots canviar-ho tot!
Uuuhh, no tinguis por.
Tuuuu pots canviar-ho tot!

Camina sempre… camina! No tinguis por.
Camina sempre… camina! No tinguis por.

« Newer Posts - Older Posts »

Categories